1 de juny 2012

Leonel Messi, de obrero en paro a mito anarquista

dedicado a Manolo Vázquez, Jaume Perich y Juan Marsé por su época de redactores de la revista Por Favor

Leonel Messi, fotografiado en el bar Delicias (Hospitalet de Llobregat). Se infiere su futuro carácter anarquista del acto de fumar en fecha posterior a la prohibición de hacerlo en lugares públicos.

Leonel Messi llegó al mundo en Hospitalet de Llobregat a mediados de los años sesenta. El azar -o acaso la videncia paranormal de su madre- quisieron que, cuándo ya contaba cuarenta años, apareciese un futbolero con su mismo nombre y apellido, y eso terminó por cambiar su vida. Obrero metalúrgico en paro desde las reformas laborales de un gobernante perdido en las brumas del olvido, Messi sólo era capaz de dar tumbos por el barrio de Bellvitge. De tasca en tasca y de botellín en botellín, vaciaba su vida hastiada por esas calles fatigadas en donde Manolo Vázquez Montalbán situó Los Mares del Sur.

Messi no era hombre de libros, pero conocía lo de Montalbán por una casualidad: el dueño del Bar Delicias (Rambla de la Marina con Avenida de América) se llamaba precisamente Manolo Vázquez, y encima de la cafetera lucía una foto del escritor custodiada por dos ejemplares de Los Mares del Sur, uno más viejo que el otro (el viejo rodeado por la fajita que lo proclama Premio Planeta, 1979).

Bautizo de Messi, en la parroquia de Santa María del Gornal.

Cuando el futbolero llegó a la cima de la fama, nuestro Leonel Messi se anegaba en lo más hondo de la vergüenza, el alcoholismo y la calvície.
-Peor sería llamarse Arturo Mas, le consolaba un parroquiano del bar El Pirata -a cien metros de Las Delicias.
-O Barack Obama, que encima es negro ¿no te jode?
Sin embargo, algo sucedió una tarde. La tarde en la que su vida dió un vuelco. En televisión, y mientras celebraban el nuevo pichichi de la liga española, anunciaron que el joven astro del balón estaba pronto a ser padre. El comentario, que pasó desapercibido para la mayoría de los parroquianos, causó una enorme impresión en Leonel Messi. Se sintió dolido, como si una lanza de fuego hubiese penetrado por el estómago, hubiese atravesado la columna vertebral y asomara la punta por la espalda. Soltó el vaso de caña, se sentó en el suelo lleno de cáscaras de pipas y de gambas y puso los ojos en blanco.

Comprendió que no podía seguir así. De ninguna forma: la muerte lo estaba alcanzando, y hallarían un cadáver triste, deshauciado, ridículo. Su vida sería incapaz de justificar el árbol talado para imprimir su certificado de defunción.

Desapareció del barrio. Todo lo que sucedió luego luego es pasto de la leyenda y el mito, la confusión, el cuchicheo y la envidia. Unos dicen que -no se sabe cómo- descubrió un libro sobre el anarcosindicalismo y decidió imitar al joven Durruti: se metió a atracador de bancos. El primero que cayó fué la oficina de la Caixa (Rambla de la Marina, 264). Se llevó más de cuarenta mil euros, le pegó un tiro en la rodilla del delegado -cojo de por vida- y otro en la mano al apoderado (manco de la derecha, y desde entonces le llamaron Félix el Manirroto).

Leonel M., leyendo las memorias de Federica Montseny.

Parece que huyó a Francia pasando por Bielsa, y de allí a Portugal. Luego vinieron el Caribe y los Mares del Sur. Es plausible imaginar una sonrisa torcida en su boca cuando llegó a esos mares, puesto que sin duda se acordó de las novelas de Manolo. Causó el pánico en el sector financiero de los paraísos fiscales, y dicen que fue el responsable del corralito que arruinó para siempre a Goldman Sachs y la división pirata del Santander. Parece ser que fué el mismo Leonel Messi quién se llevó el depósito que, a nombre de su perro Barretina, tenía Pep Guardiola en las Islas Caimán. Casualidad o diabólica venganza, ese fué el golpe que le llevó a creer en la divina providencia. Parece que, cuando uno ha cambiado de vida una vez, es mucho más fácil volver a hacerlo.

El atracador tumbado en una playa, posiblemente de las Islas Seychelles. El botín de su último atraco está bajo la toalla. Nótese su expresión, sin sombra de remordimiento.

Leonel Messi ingresó como fraile en el monasterio griego del Monte Athos. Fué allí donde le alcanzó un comando de sicarios pagados a medias por el Gobierno de España, Bancaixa y la Fundación del Futbol Club Barcelona. La acción justiciera fué retransmitida por las cadenas de televisión de todo el mundo: el conseller de Interior catalán, Felipe Puig, cedió gustoso a un mercenario un gorro dotado de cámara de video.

Se cerraba así un círculo casi metafísico.

Leonel Messi en su época de fraile. Poco antes de su muerte desarrolló un amor franciscano por los grandes árboles que crecen en el jardín del monasterio.

21 comentaris:

  1. He rigut molt però no m'ha acabat d'agradar avui, massa pla argumentalment.

    Malgrat tot la selecció fotogràfica impagable!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deuen ser les retallades, que m'han deixat amb la inspiració més austera. Demanaré un rescat.

      Elimina
  2. A mi si m'agradat. Molt bo. Ara ja pots fer una fotonovel·la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ui, això de la fotonovel·la és un temptació molt gran. Si faig un càsting t'aviso.

      Elimina
    2. Això de a fotonovel·la és una idea que ronda de tant en tant i seria molt divertit fer-la...

      Elimina
  3. "Fué allí donde le alcanzó un comando de sicarios pagados a medias por el Gobierno de España, Bancaixa y la Fundación del Futbol Club Barcelona", esto "me ha llegado..." jajajaja.
    Atracar bancos no es robar, es recuperar la inversion...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lo de atracar bancos es una fantasia recurrente que algín día tendré que cumplir. Por supuesto que el garito elegido será Bancaixa, CaixaBank, Criteri o como se llame esa mierda. Voy a ver si en Amazon venden un buen manual del atracador.

      Elimina
  4. Sempre he pensat que, tal com estan les coses, serem uns quants els que acabarem posant bombes. Però mai se m'havia acudit la idea de comprar un manual d'atracaments bancaris a l'Amazon. Estic perdent facultats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Se'm deu començar a notar que llegeixo les memòies del García Oliver, el fundador de la FAI... caram, quin gran tipus. I nascut a Reus!

      Elimina
  5. Sovint, la vida dels personatges rellevants està tenyida de misteri i d'ombres. Hi ha una fina frontera entre l'heroi i el canalla, en aquest Messi.

    Ens falten aquells revolucionaris dels anys 20: Durruti atracava bancs pel seu esperit revolucionari, en defensa d'uns ideals, per la lluita de classes.

    Messi sembla empès tan sols per la venjança, per un ja n'estic fart i prou. Li agrairem que cremi bancs, que els atraqui com feien els anarquistes, però que sigui per un canvi en la societat.

    I lamento profundament que un cop més siguin "el dolents" el que guanyen. Però ja sabem que un "un comando de sicarios pagados a medias por el Gobierno de España, Bancaixa y la Fundación del Futbol Club Barcelona" seria el mínim que hi enviarien com a artilleria. Crec que també hi participarien també activament el RACC, Òmnium Cultural, i l'Ateneu Bercelonès.

    I fa un parell de dies llegia

    ResponElimina
    Respostes
    1. ...llegia el llibret del Marsé sobre la Gauche divine on hi apareixen els seus companys d'aventures de Por Favor.

      Elimina
    2. Això de l'heroi i el canalla és un gran tema, tot i que no sé si aquest Lionel Messi arriba a cap de les dues categories. Potser s'hi va voler acostar, però jo crec que només era un mangui.

      Elimina
  6. jaja, molt bo. Sí, Marsé en podria fer una novel.la, ell és molt donat a aquestes coses. Juanito Marés, Juan Marsé, el chino mandarín, el charnego Fanega... Marsé canviaria l'Hospitalet pel Guinardó o la Salut, ja en pots estar segur.

    Tu tens una cosa que Marsé no té: la capacitat d'integrar l'absurd en la narració, una mena d'absurd úbic, que abans que fos prostituit d'una manera molt ximple a Ubú president té el seu origen a l'Ubú rei, lúcid i impecable. Marsé, fins i tot quan intenta l'absurd, li surt una cosa a mig camí entre la narració costumista i la mirada tendra. M'agrada molt, de totes maneres: el considero un dels millors narradors del segle en llengua castellana, si més no a la Península. Qui no m'agrada com a novel.lista és Vázquez Montalbán.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eastriver, totes aquestes consideracions sobre Marsé que fas em venen com l'anell al dit, perquè estic preparant una entrevista i necessito ajuda conceptual com aquesta...
      Me n'alegro molt que aquest text tan simple t'hagi evocat l'Ubú rei (millor que el president, és clar).

      Elimina
  7. La propera que vagi a Grècia em disfressaré de senyor i entraré d'estranquis al monestir on deus ser enterrat per la gràcia del déu ortodox i et deixaré unes flors ben blanques i cofoies i una dedicatòria pel bé que has otorgat a la humanitat amb el teu exemple i sacrifici.
    Després començaré a fer de les meves, començant per l'Oriol BHGS..
    gràcies capità Bosch!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara que et disfressis de senyor, vigila amb el monjos, que els veig molt aficionats a mirar sota els hàbits. Gràcies per les flors, això sí: te les dono ara perquè més endavant no podria, i no m'agradaria passar per maleducat...
      Això de l'Oriol BHGS... m'ho pots explicar millor?

      Elimina
    2. el diví Bohigas, arq. de la Gauche i catedràtic que només apareixia un cop a l'any per la facu a humiliar verds estudiants..

      Elimina
    3. Ostres, gràcies... era tan evident, vist així...! El Bohigas sempre m'ha creat un sentiment ambivalent, però crec que acabes de desfer l'ambivalència. El que passa és que tinc un germà que es diu Oriol, i això m'ha desconcertat.

      Elimina
  8. Doncs jo m'ho he agafat per la vessant tràgica, no la còmica. La tragèdia de qui està condemnat a "no ser" quan se surt del rol que la vida li ha destinat: "no ser ningú". El destí tràgic de qui es pren la vida com un conte i vol ser príncep del seu barri. No hi he sabut veure un anarquista, sinó un quinqui dels anys 70 disposat a menjar-se el món al volant del seu buga.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs va per aquí, jo veia també el retrat d'un mangui de barri.

      Elimina
  9. Me has sacado una sonrisa en un momento muy jodido de la vida de un anrcosindicalista.. gracias compi

    ResponElimina