28 d’ag. 2015

El president número 4, déja vu

aquest article està dedicat a l'arqueòleg glamurós

 

2015: no és el primer cop que a la dissortada Catalunya hi ha llistes electorals que agermanen partits, ni el primer cop que el president s'amaga enmig d'altres noms. Ni el primer cop que aquestes operacions es cometen en nom de l'excepcionalitat, d'un "moment cabdal en la Història". D'ençà del Romanticisme, Catalunya és un devessall de moments històrics.

Cada experiència de la vida té una primera vegada: la primera llàgrima, la primera fam, el primer petó, el primer orgasme o la primera frustració. Les primeres vegades ens ajuden a comprendre, d'altres ens ensenyen, ens prevenen, ens immunitzen o ens fan desitjar les següents. Mai no hi haurà un segon primer petó, tal com mai no et podràs banyar a la mateixa aigua del riu. I malgrat la sentència, tan terrible com indiscutible, el ionqui i el patriota es continuen injectant la il·lusió del plaer per provar de reviure aquell primer cop. El sublim, l'impossible. Cada nova reedició d'aquell primer cop durà l'estigma d'un entristidor "déja vu".

Els grecs de la Grècia antiga, quan els grecs eren el centre del món, deien que l'amnèsia era un do que et concedeixen els déus: benaurat l'amnèsic, perquè el qui perd la memòria pot ser feliç de nou. (A la majoria dels humans, però, l'amnèsia ens és negada, igual com ara la centralitat del món o la quitança del deute als grecs, que han estat reduïts a pobres, deutors i malpagadors. Ai dels grecs d'avui, humiliats per uns bàrbars de pèl ros que es mataven a garrotades mentre, pel mateix temps, a Atenes, Aristòtil discernia i classificava les arts, els gèneres literaris, explicava la tragèdia i la comèdia, el paper de l'ètica en la vida pública i privada...).

Com deia abans, cada fet de la vida i de la història té la seva primera vegada. Però així com la memòria dels individus podria rebre el present diví de l'amnèsia, el llibres i les hemeroteques guarden la memòria col·lectiva. Se'n diu història o Història, i malgrat que està exposada a les tergiversacions interessades dels qui la vigilen, escriuen o supervisen, permet saber que el present surt del passat, que no hi ha res de nou sota la capa del cel. La història és plena de lamentables déja vus. Veiem-ne un o dos:

El 1901, el catalanisme burgès va fer el salt definitiu a la política espanyola amb una candidatura que fusionava dos grups: la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català, que es van presentar amb el nom de Lliga Regionalista. Popularment, la llista de la Lliga va ser coneguda com "la llista dels quatre presidents", perquè els quatre primers candidats foren en Bartomeu Robert, exalcalde Barcelona i expresident de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, Albert Rusiñol (germà d'en Santiago), expresident del Fomento del Trabajo Nacional, Lluís Domènech i Montaner, expresident de l'Ateneu Barcelonès, i Sebastià Torres i Planas, expresident de la Liga de Defensa Industrial y Comercial. En Francesc Cambó, emprenedor esclavista i futur mecenes de l'Alzamiento nacional de Franco, també era a la llista. Cambó era fill de Verges (l'Empordà), tal com un dels actuals candidats a la llista de Convergència.

L'argument que va dur a la fusió de les dues llistes de la burgesia catalana (tot i que més aviat barcelonina) fou el fracàs de la seva demanda anterior d'un concert econòmic amb l'estat espanyol, i un context que comença amb el Memorial de greuges (1885) i les Bases de Manresa (1892), textos de formulació més aviat rància i arcaica, inspirats en una retòrica romàntica, ridícula i obsoleta que, no obstant això, inauguren el catalanisme que ha arribat fins avui a través del pujolisme i del sobiranisme.

Malgrat que aquella llista vagament "unitària" va guanyar de llarg les eleccions a la circumscripció catalana, els problemes interns i la seva incapacitat per respondre als reptes socials de Catalunya la van abocar a la divisió i finalment al no-res. En la qüestió interna, no va ser ben acceptat pels socis el paper protagonsita que es va atorgar l'esclavista Francesc Cambó. Pel què fa a la resta, el discurs de la Lliga Regionalista respecte dels terribles reptes socials catalans fou simplement nul: res a dir sobre la pobresa, la desigualtat, les reivindicacions del moviment obrer que naixia en aquell temps. Quan va arribar la Setmana Revolucionària o Gloriosa (anomenada "Tràgica" pels redactors de La Vanguàrdia), cap dirigent de la Lliga no es va sentir al·ludit i va acceptar de bon grat la repressió de l'estat. Ni tan sols quan es va executar el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, el fundador de l'Escola Moderna que ja tenia centres escolars en diversos països europeus, cap lider del nacionalisme català  i burgès no hi va tenir res a objectar.



No és gens estrany que pocs anys més tard en Cambó passés d'un nacionalisme a l'altre amb una facilitat suau i ben lubricada. Un cop vist que la qüestió catalana ja no li convenia perquè la majoria dels catalans viraven cap al comunisme i l'anarquisme, en Cambó degué pensar que "Més val espanyol i ric que català i col·lectivitzat". I així fou com el prohom de la pàtria i traficant d'esclaus amb escultura davant la seu de La Caixa, a la Via Laietana, va finançar amb una generositat tant entusiàstica com desconeguda a Catalunya l'aventura del General Franco, l'home que li garantia uns privilegis de classe ascendits a prioritat absoluta.

[De ben segur que la conversió de la Via Laietana en Via Durruti també el va ajudar a inclinar-se per l'opció feixista. Sigui com sigui, els seus descendents encara tenen càrrecs públics ben remunerats o bé es dediquen a les arts musicals.]

Déja vu, diries, i amb aquella mateixa ganyota que fas quan saps que els grans orfebres del nazisme alemany van ser reclutats tant als EUA com a la URSS per dissenyar el món futur, que és l'actual. Quan saps que els ideòlegs i els enginyers d'una barbàrie són reclutats per a la barbàrie següent, perquè és la barbàrie allò que perpetua els privilegis de la minoria poderosa.

Déja vu, i quina pena que sigui tan fàcil dur les persones sense privilegis a votar els privilegiats i a repetir el moment tan sols perquè no tenim memòria o en tenim poca, i a validar de nou el discurs de les banderes que ens roben el sentit. Quina pena que no sabem entendre que això és un déja vu, quina pena de l'amnèsia o de la ignorància.

Però en fi... si la nostra amnèsia i la nostra ignorància ens duen a repetir la història, llavors només ens cal saber que poc després del triomf de la Lliga Regionalista del nacionalisme burgès van venir les revoltes obreres, la FAI i la CNT, etc. La relació (reactiva) que hi ha entre els dos fets no cal explicar-la, perquè no és gens esotèrica.

_________
Les dades històriques sorgeixen de fonts diverses, però n'hi ha prou amb citar la principal:
Riquer, Borja de, "Lliga regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904)". Barcelona, Edicions 62, 1977.

25 comentaris:

  1. Ets genial, Lluis! Sols espero que no sigui veritat el que podria deduïr-se del teu post i que el 4 de Mas NO el porti a presidir res... (Per cert, que la 4 de la CUP és la Gabriela Serra i jo la 4 de CSQEP... ) Abraçades!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també crec (i espero) que l'invent de Mas el retallador no li serveixi de res, perquè els ciutadans de Catalunya ens mereixem alguna cosa millor que aquest pobre i mesquí mercenari de l'oligarquia. El 4 de la Cup m'agrada molt, i encara m'agrada més el 4 de la CSQEP. Potser em queda un deix optimista, però sigui com sigui em fa pensar que el 27 S no votarem els oligarques. I que Déu m'escolti, malgrat el meu ateïsme recalcitrant.

      Elimina
    2. El 4 de JPS és un infame, que tenyeix d'infàmia o de vergonya o d'ignorància o d'ingenuïtat els qui li van al darrera. Ho sento per ells: no es pot votar de cap manera una llista on hi hagi l'indigne Mas, el president més nociu i més destructiu que hem sofet d'ençà d'en Pujol, que ja és dir.

      Elimina
  2. Sort que algú em fa viure sense sentir-me boja o anticatalanista. Sort que he arribat aquí. Sort que trobo algú que posa en paraules ben escrites i ben fundades allò que jo tinc barroerament posat al cap.
    Gràcies.
    Et demano permís per fer-ne difusió. Puc? O per fer-ne un resum. Puc? O per dirigir a qui l'interessi aquí.Puc?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Zel, les teves preguntes sonen com violins a les meves orelles. Aquest text és públic en el sentit més estricte: pots fer-ne allò que creguis més oportú. Jo sóc un català que no es planteja res més que ser-ho críticament i passi el què passi, perquè ser català o neerlandès és indiferent: la ciutadania només pot ser crítica.

      Elimina
  3. Esplèndida reflexió!!!! Realment, estem davant d'un 18 de Brumari. Però la història, com deia algú, de vegades es repeteix en forma de paròdia (o de tragèdia). Resulta fonamental, com bé dius, l'exercici de la memòria. I per això cal molta més formació, sensibilització i conscienciació. Precisament per aquesta absoluta manca de conscienciació col·lectiva el parany de la llista de Junts pel 3 % pot atraure molta gent que desconeix que està votant als seus opressors. Esperem que, en aquesta ocasió, les elits, la màfia oligarca, no se'n surti amb la seva. Tenim un mes per endavant per a intentar-ho. On hi ha una voluntat, hi ha un camí....

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em fa molta pena veure com persones que considero intel·ligents s'apunten a la lllista de supporters/holigans/groupies de junts pel sí, amb una ingenuïtat que no puc compartir. I alhora dubto: si som d'esquerres i no som nacionalistes de cap nació... què hem de votar?

      Elimina
  4. Fàcil és trobar paral·lelismes i arguments que s'acoplin a les pròpies idees, siguin les que siguin (en lloc de respondre els arguments, encara que vinguin de l'(odiat)enemic) . Ara, comparar Mas amb Cambó adoleix d'un defecte: no tinc cap deja vu de Mas com a ministre espanyol, ni crec que en tingui ganes. I Cambó va passar per varis ministeris abans de passar-se definitivament a la dreta espanyolista amb Rivera, n'hi ha que son de dretes per sobre de tot. Posats a buscar paral·lelismes, si algú s'assembla a Cambó, és en Duran, llàstima que se li va travessar Mas en el camí.
    Aquesta frase teva et desqualifica als meus ulls:.("A mi em fa molta pena veure com persones que considero intel·ligents s'apunten a la lllista de supporters/holigans/groupies de junts pel sí, amb una ingenuïtat que no puc compartir".) Em considerto d'esquerres (no d'ERC, no nacionalista) i tinc moltes ganes de que canvii la situació per deixar de ser independentista d'una punyetrera vegada i tornar a carregar-me a la dreta amb ganes, fins enfonsar-la si cal, però no des del proletarisme si us plau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Malgrat les referències, no sóc un historiador: tan sols un observador de la història. Tampoc no percebo cap diferència significatiav entre Mas i Duran (van anar tots dos juntets a pactar la retallada de l'estatut amb Zapatero, com deus recordar). A canvi d'augmetar la quota de poder autonòmic: res de nou. I a canvi de mantenir-se en el poder, més que res per evitar això que ara els passa: evidenciar que la generalitat és un espai de corrupció enorme i inviolabe. Ho hem d'admetre: l'autonomia catalana és un femer, una administració incompetent, caríssima, inútil, corrupte i menyspreable.
      Res no ens pot fer pensar que un estat català serà millor que l'estat actual.
      Pel què dius, em temo que no ets d'esquerres. Però jo no sóc ningú per jutjar l'esquerranitat de ningú. En tot cas, no entenc quina esquerra hi ha fora de la que defensa el proletariat, però el món és molt complex, tens raó.
      Jo et diria que pots deixar de ser independentista si llegeixes una mica, perquè l'independentisme és el fill del nacionalisme burgès. Aquí i a qualsevol altre lloc del món. Amb tot els respectes per a Cup, però jo vaig néixer en una família obrera i sé molt bé qui és el meu enemic principal: és l'enemic de classe,

      Elimina
    2. bujeno, bueno, bueno... només cal que vegis quines rebel·lions proletàries hi han pels carrers.... no cal anar tant de sobrat. I pregunta't de on et surt tant visceralisme. Salut!

      Elimina
    3. El meu "visceralisme" surt del mateix lloc d'on surt la teva ignorància.

      Elimina
  5. EN QUINA MENA DE CATALUNYA VIVIU?...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perdoni, a què es refereix en concret?

      Elimina
    2. Visc en una Catalunya d'un carrer més aviat petit, en un barri més aviat pobre i en una ciutat de províncies (o de comarques) molt malmesa per l'atur. La quantitat de petits negocis tancats supera la suma dels grans negocis oberts, l'ofcina de l'Inem és plena cada dia de persones que fa cua i quan arriben les eleccions la majoria no voten es opciosn nacionalistes, independentistes ni sobiranistes. Ciu va treure dos regidors i ERc un o zero, ara no ho recordo.

      Elimina
  6. Tot això no pot acabar bé Lluís. El problema ara, ja no és si guanya el SI, és el panorama que quedará en no guanyar.
    A mi igual m'agafa a Lanzarote el 27, però de totes maneres no penso anar a votar. no crec em res ni en ningú de tota aquesta patulria de pallassos de circ tronat. Passi el que passi se que en resultaré perjudicat, per tant prefereixo no saber per qui.

    ResponElimina
  7. Jo vull la independència per sobre de tot i en Mas i la resta tan sols són una eina.
    Mariona

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entenc aquest punt de vista, suposo que és la mirada estratègica i és obvi que per als independentistes de sempre suposa una oportunitat. El que passa és que no em refiaria d'en Mas ni per anar fins a la cantonada. En fi, ho anirem veient...

      Elimina
  8. Em sumo a l'opinió d'en Lluís i la dedicatòria a l'arqueòleg. Fa uns dies, vaig fer un article al respecte.
    http://historiaesmemoria.com/els-quatres/

    ResponElimina
  9. Lluís, i no et sembla engrescadora l'oportunitat de tornar a començar tantes coses de zero? Aquests canvis que tant t'agradaria veure en la nostre societat haurien de ser més factibles en un estat jove que en l'Espanya actual que, malauradament, tendeix a l'immobilisme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et puc respondre amb més preguntes, perquè no trobo respostes:
      -trobes que és realista la proposta de començar de zero en un "estat nou" en el context global i de la UE?
      -com es comença de zero en una societat que arrossega el llast de la història inacabada i de conflictes mai no resolts?
      -trobes que un dirigent com Artur Mas podria tenir la més mínima temptació de voler començar res de zero? Si et mires la política que ha desenvolupat aquests 5 anys veuràs que tan sols s'ha preocupat de mantenir (i augmentar) els privilegis de les elits, a costa de que era públic.

      Elimina
    2. Certament, començar de zero és impossible perquè implicaria que hem aparegut espontàniament a l'univers i no crec que sigui el cas. Però sí que crec que la independència neix de la voluntat de que canviïn coses, altrament seria força estrany, i que inevitablement ens portarà a la revisió d'un bon grapat de coses que avui en dia semblen realitats inamovibles. També estic segur que moltes coses quedaran a mitges, ja que si bé estic bastant convençut que molta gent vol un canvi no n'estic tant de que tots vulguem exactament el mateix.

      No obstant, per mi qualsevol pas en la direcció que crec bona és una victòria, per petita que sigui. La voluntat que canviïn coses per mi ja justifica el vot favorable a la independència, tot i que personalment ho enfoco com el primer pas d'un camí que s'ha de fer. Quina altra opció tenim? L'Espanya uninacional i immobilista? Quedar-nos com estem mentre ens queixem dels mals de sempre?

      Finalment, pel que respecta a en Mas, subscric el que comenta la Mariona i hi afegeixo una reflexió: en Mas podrà ser el president, però li caldrà el suport d'ERC, la CUP i les entitats pro-independència. Difícilment el que resulti de la independència serà el que vulgui en Mas. I si malauradament ho fos, cada quatre anys hi ha eleccions.

      Elimina
    3. Tot just ara he vist que el que et plantejo és un tema que ja has tractat en anteriors publicacions, principalment a (http://mildimonis.blogspot.com.es/2015/08/deixare-danar-de-putes-lendema-de-casar.html), i del que no crec que pugui donar-te més arguments per decidir-te dels que ja tens a la teva disposició.

      Dit això, t'agraeixo la reflexió pública i allunyada de la crispació que tant s'està trobant a faltar en els darrers temps.

      Salut!

      Elimina
    4. Gràcies pels comentaris i les aportacions. I per valorar que exposo el què exposo intentat allunyar-me del discurs irracional i agressiu que veiem sovint, ple de maximalismes i d'afirmacions absolutes, que no ens ajuden a pensar bé.

      Elimina
  10. A sobre, Cambó, tot i ajudà a Franco, el dictador no el va deixar tornar mai i morir a Buenos Aires...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La història de Cambó bé val un imperi. I mai millor dit.

      Elimina