El present es difumina i el passat persisteix entre arrels i tiges i fulles.
Els anys comencen enmig de l'hivern, en aquest país i en aquesta latitud. Quan comença l'any li demano que l'hivern s'apressi, que arribi a la primavera depressa. Quan arriba la primavera lamento el temps passat.
En temps medievals deien que la part més important de l'home és l'ànima.
Ens temps més moderns, la psicologia.
Però ni ànima ni psique: som petites esculturetes fragiletes fetes de temps. Minúsculs esdeveniments de temps. Fragments de temps fet verb (fet carn).
Em trobo a les ruïnes d'un local de Bodas, comuniones y banquetes. S'anuncia el "Salón Marta" i em demano qui va ser aquesta Marta. La dona del propietari? La filla? Un somni d'amor perdut? Al pati, anunciat com a "Parque infantil", hi descobreixo l'esquelet dels gronxadors i els tobogans entre la vegetació que la primavera incendia de verds, d'insectes joiosos i laboriosos. Els nens que s'hi gronxaven són adults gronxats i llençats avall. Mentre nosaltres descendim, de les profunditats de la terra ascendeix l'antic secret de la foscor, la humitat primitiva.
Damunt la teulada hi ha un rètol de grans lletres. Dedueixo que hi deia "Cañón del Colorado". Els paisatge de pedra roja contribueix a la deducció. Amèrica sempre serà com un somni fet miques.
Damunt d'una taula hi ha les copes de vi, prestes per a un banquet antic que mai no es va celebrar. A les "Grans esperances" d'en Dickens hi ha una escena com aquesta. La boda promesa que no va arribar, la metàfora duríssima d'un enllaç que no fou possible. El de l'home i la natura, l'home i el temps.
Camino amb uns peus que s'inicien de cansats pels salons dels banquets. Les sabates comencen a estar velles. Xipollejo, perquè la pluja penetra el sostre i les finestres han perdut els vidres.
Va ploure dijous.
Dius amic Lluís que
ResponElimina"En temps medievals deien que la part més important de l'home és l'ànima.
Ens temps més moderns, la psicologia."
Als que no tenim ánima, com és el meu cas, ens costa d'entendere aquestes afirmacions. I els que no esperem res, també ens costa trobar, entre el xipolleig, cap raó que no sigui l'enderroc de tot plegat i la reconstrucció.
Salut
Francesc Cornadó
Amic Francesc: crec que ens entenem perfectament, i no ho dic per aquest comentari si no per moltes d'altres coincidències. Jo també crec que l'única opció sensata és enderrocar i construir de nou, vist el desastre. El que em passa és que no veig cap enderrocador predisposat, i cap nou constructor competent. Però cal confiar.
EliminaHola Lluís
ResponEliminaPreciós aquest text, bell, romàntic, real, tendre. És emocionant llegir-te en aquest registre. Penso que tens un jo poètic molt potent. Saps que moltes dones s'enamoren dels poetes encara que elles no ho vulguin? :)
M'impressiona la qualitat del que escrius.
mariona