Potser perquè a l'estiu tota cuca viu, aquest estiu he vist moltes mosques. Mosques al nas de persones independentistes, que parlen de la mosca al nas, d'una mena de cansament o de decepció. Post festum, pestum, que deien la gent de Roma. Després de quatre anys de desfilades marcials, es veu que enguany la festa independentista es ressenteix i declina. És l'hora de la ressaca, aquell moviment que fa el mar quan es retira, allò que passa després de beure una mica massa de ratafia.
Malgrat el desinflament que intueixo pel carrer, els alegres xicots de l'Assemblea Nacional s'han injectat la dosi de metamfetes de la temporada i continuen en l'estat euforitzat de cada principi de setembre. Enguany, el pack de Tèxtils Forcadell inclou, a més de la samarreta i el foulard, un llibret d'instruccions que explica com es posa una samarreta o com es lliga un mocador al coll. Hi han afegit un retolador. És bo, això del retolador: fomenta la noble i cultural activitat de l'escriptura i la lectura, que són dos punts febles del nostre sistema educatiu. El retolador és una eina entranyable: jo encara recordo amb emoció la meva primera capsa de Cariocas i aquella sensació d'ascens social que vaig experimentar en poder-me comprar els Staedler, que són molt més bons i molt més alemanys.
La inclusió del retolador a l'Equipament Indispensable del Bon Patriota (EIBP) diuen que té com a finalitat inscriure's un nom a l'esquena de la samarreta. En aquest país estem fascinats pels futbolistes i pels defraudadors en general. En un publireportatge que va fer El Punt/Avui, s'explicava que cadascú pot escollir quin nom escriurà al dorsal (que vol dir la part posterior o de l'esquena en una peça de vestir el tors): posava dos exemples com triats a l'atzar, així, a la tun-tún, com qui no vol. "Muriel" i "Carme". Vès quina casualitat que ens ha tocat per viure, diu l'Albert Pla en una de les primeres cançons. Ens fascinen els defraudadors i els morts i les víctimes. Tot i que de vegades les víctimes no ho siguin gaire, fer-se la víctima és fantàstic i rendible, tal com sabem des que érem nens petits.
Ho dic perquè infereixo que "Carme" és "Carme Forcadell", plausible futura víctima del jutges espanyols i dolentots, els mateixos que assetgen la família de l'emperador Emèrit i Soley. I ho dic, també, perquè el senyor Rafael de Casanova no va morir a la famosa trinxera de Barcelona. Es va fer una nafra en una cama ("Sólo es un rasguño", diuen els herois dels westerns quan els fereixen al braç) i se'n va anar cap a casa. Després va pactar amb les autoritats (peix al cove) i va morir als vuitanta anyets reconfortat amb els sants sagraments.
Jo també tinc ressaca, diguem-ho clar. Ja no tinc ganes d'explicar més que el 1714 no es va acabar cap guerra d'espanyols malvats contra bons catalans, ni Espanya va invadir Catalunya. El 1714 es va acabar una guerra d'espanyolets contra espanyolets i de catalanets contra catalanets. Exactament com el 1939. Ho escric en diminutiu perquè no se m'acut una manera millor de parlar de nosaltres, tan petitets i tan pobres com som, que deia en Salvat-Papasseit. Aquests drets i llibertats que es van perdre el 1714 són els drets i llibertats dels senyors feudals dels comtats de Barcelona, però no els del poble: el poble no podia perdre ni drets ni llibertats perquè no en tenia cap ni un, cap ni una. Com el 2016.
Tinc ressaca i estic cansat de la calor i de la sequera. Fan estructures d'estat però d'aquí a pocs dies començaran les restriccions d'aigua al país que no ho és però que envia ambaixadors a Somalilàndia. Estiu de mosques al nas i mosquits als turmells. L'onze faré l'enze o dormiré a l'ombra d'un cedre gegant i bona persona. Tal com ho deia en Georges Brassens a La mala reputació, que m'escau i m'agrada: quan sento la música militar em quedo al llit. Ah! La deixo aquí sota en la versió del Paco Ibáñez, que és la que m'estimo més.
Los días de exaltación patriótica son un permanente déjà vu. Aburren.
ResponEliminaA veces, leyendo/escuchando las prédicas me acuerdo de lo que me relataba un amigo un día que acudió a misa: "Escuchaba la homilía", me escribía, "y miraba a mi alrededor esperando que las caras de la gente reflejaran el impacto de las memeces que nos estaban largando, pero qué va, la gente estaba como si nada, como si sólo a mí me llegaran las alucinantes palabras del cura".
Paciencia y salud.
JA EN SEREM DOS FENT L'ENZE.
ResponEliminaSALUT
En aquests moments com a bon catalanet hauria d'estar escoltant el discurs patriòtic del President de la Gene a la nostra, vull dir la Tv3, i en comptes d'estar fent això estic intentant trobar un post del Sr.Lluís Bosch on explica que de jove havia anat al Fossar de les Moreres i de com va descobrir el poema del Pitarra i tota la llegenda i mitologia que hi ha al darrera. Ara no sé si he entrat al blog correcte i he acabat rellegint tots i cadascún dels apunts. El del Pérez Andújar m'ha arribat d'aprop perquè tinc amics que són amics d'ell i en l'últim sopar estàven preocupats per les polèmiques tuitares tontes que es fan i desfan en aquest país. Tot plegat em rellisca molt i em dol certs hooliganismes tuitares.
ResponEliminaSobre el Folklorisme dels Presis...tens raó! Segons la premsa espanyola "el malvat" Mas, pels d'aqui simplement el Mas, encara va demostrar un sentit institucional, de tot i aparentar se molt indepe, mantenir-se al marge de les manis, per raons institucionals.
Això del rotulador i la nova permorfance de l'11 de setembre em pensava quan ho vaig llegir que era una conya teva i és veritat! Què fort! Basat en fets reals i no en la teva imaginació. Avui he vist un reportatge del Vilaweb amb les primeres camisetes "customitzades".
Tinc una visió i opinió bastant crítica de tot plegat, si fos per mi, m'encantaria que hi hagués d'una vegada un referèndum, però vivim en un Estat que això és més utòpic que els programes de llibres a Telecinco.
He intentat repetir la teva postura de l'enze amb les mans al cap però no m'ensurto, la simetria de les mans és perfecta! Hauré de practica més davant el mirall.
Ara m'en vaig al 324 a veure l'acte institucional al Born CCM. No sóc de fer polèmiques però aquesta tarda no he pogut evitar generar uns quants tuits comentant i demanant alguna explicació del perquè en l'Acte del Born es fa un repàs de totes les efemèrides de l'any 2016 no s'hagi inclós un petit record als 30 anys de la mort de Joan Oliver-Pere Quart. No cal dir que el tracte i l'oblit que està patint aquest escriptor genera molts dubtes sobre qui, com i quan i perquè decideixen retre tribut a uns personatges i altres no tant. No cal dir que el Sr.Oliver era un escriptor irònic i crític. Sort de Sabadell que s'ha volcat en l'homenatge durant tot l'any. Me'n vaig assabentar de tot plegat gràcies al Francesc Puigcarbó.